divendres, 8 de novembre de 2013

La decadència. Segles XVI, XVII, XVIII



Què has de saber

1. Què és la Decadència. Causes i conseqüències.
2. S. XVI. El Renaixement. Característiques. Pere Serafí i Joan Timoneda. La literatura popular (Goigs, Nadales, Corrandes, Cançons de Bandolers).
3. S. XVII. El barroc. Característiques. Francesc Vicent García (el rector de Vallfogona) i Francesc Fontanella.
4. S. XVIII. Neoclassicisme i il·lustració. Característiques. Rafael Amat de Cortada conegut com el baró de Maldà (Calaix de sastre)

1. Què és la Decadència. Causes i conseqüències.

La Decadència és el període literari que abraça des del Renaixement fins a la Il·lustració (segles XVI, XVII, XVIII)

Durant el segle XVI la literatura culta catalana decreix en quantitat, qualitat i originalitat al mateix temps que la literatura castellana es basteix com a model de modernitat i augmenta la producció de les seves obres.

Aquesta decadència va afectar la literatura culta, però no la literatura de caràcter popular, sovint de tradició oral. Les classes populars es mantingueren sempre fidels a la llengua pròpia i als gèneres tradicionals.


Causes polítiques de la Decadència

Segle XV1410: mort de Martí l’Humà sense descendència.
1412: Se celebra el compromís de Casp. Es tria Ferran d’Antequera com a nou rei. La dinastia castellana dels Trastàmara i la llengua castellana entren a la cort d’Aragó.
1474: unió de les cases reials de Castella i Aragó amb el matrimoni d’Isabel la Catòlica i Ferran II. La Corona d’Aragó perd independència política i la seva personalitat.
Segle XVI1556-1598: regnat de Felip II, regressió ideològica i tancament d’Espanya.
1592: Les Corts de Tarassona
Segle XVIII1700-1714: guerra de Successió, arribada de la dinastia borbònica a la corona espanyola.
1716: decret de Nova Planta del Principat de Catalunya. El rei Felip V imposa l’absolutisme monàrquic: s’anul·len les institucions catalanes i se suprimeix el català com a llengua oficial.

Conseqüències de la Decadència
1. Castellanització de l’aristocràcia dels antics territoris de la Corona d’Aragó.
2. Pèrdua del poder de la burgesia catalana, afeblida per les guerres i les crisis econòmiques.
3. Utilització del castellà en la literatura culta.
4. Disminució de la producció literària en llengua catalana.


2. S. XVI. El Renaixement. Característiques. Pere Serafí i Joan Timoneda. La literatura popular (Goigs, Nadales, Corrandes, Cançons de Bandolers).

El Renaixement és un moviment intel·lectual i artístic que es va iniciar a finals del segle XV i es va allargar fins a la segona meitat del segle XVI.
Va néixer a Itàlia i es va estendre amb rapidesa per Europa.

Característiques del Renaixement

Oposició a l’època medieval (la consideraven bàrbara i decadent)
Retorn als clàssics grecs i llatins. Consideraven que l’antiguitat aportava llum i elegància.
Voluntat de crear una nova civilització, més viva i dinàmica, basada en l’alegria de viure i l’estudi de les obres clàssiques.
Retorn als ideals i als valors de l’antiguitat clàssica. La cultura del Renaixement gira entorn de l’home.
Llibertat. L’home renaixentista es caracteritza per ser un home amb llibertat, amb curiositat científica, que rebutja la fe com a única explicació del món.

El Renaixement català
Es pot dir que durant aquest període, els escriptors en llengua catalana van intentar fer una síntesi de certs elements medievals i d'uns altres de nous, procedents d'Itàlia i de Castella. La tradició catalana (Bernat Metge, Ramon Llull, Ausiàs March, etc.) encara tenia un pes específic molt important i, tot i que els escriptors de l’època intentaven seguir els dictats de la nova modernitat, tampoc els era fàcil despendre’s del llegat en el que molts havien estat formats. Per tant, la solució intermèdia era fer un compendi de les noves formes dins la tradició catalana.

La producció literària en català
La recuperació dels models clàssics a la Itàlia renaixentista suposava, pel que fa a la poesia, l’adopció de nous models mètrics basats, sobretot, en l’endecasillabo italià, i una nova formulació del discurs amorós. A Catalunya i València, però, la nova mètrica renaixentista no va causar gaire entusiasme i la majoria de poetes renaixentistes catalans va continuar utilitzant el model de mètrica catalana – versos decasíl·labs, amb cesura a la quarta síl·laba.

La situació política va influir en l’ús de la llengua. El català ja no era la llengua de la cort i l’aristocràcia i alguns autors es van castellanitzar. A més a més, la literatura castellana oferia un model brillant i modern que va incitar a la imitació i la substitució lingüística.

Pere Serafí (1505-1567)
Anomenat 'lo Grec' pel seu possible origen, és més probable, però, que hagués nascut a Itàlia. Als voltants de 1537 va instal·lar-se a Barcelona, on va desplegar una intensa activitat artística com a pintor i escriptor. Com a poeta, la seva obra cabdal és 'Dos llibres', un recull de 170 poesies dividides en dues parts: profanes i religioses. Molt influït per Petrarca i Ausiàs March, va combinar formes tradicionals catalanes amb noves mètriques renaixentistes d'origen italià i francès. Va tenir més èxit com a pintor que com a poeta.

Joan Timoneda (1518/20 – 1583)
Va néixer a València. Va ser un escriptor, dramaturg i editor. És conegut fonamentalment per la seva tasca d’aplegar poesia popular, per editar teatre, i per un conjunt de relats. Va publicar gairebé tota la seva obra en castellà però també en va fer en català (per exemple, una antologia de poesia trobadoresca). Com a escriptor i editor, fou molt sensible a les tendències i les novetats literàries del seu temps i a les consignes culturals del poder establert.


3. S. XVII. El barroc. Característiques. Francesc Vicent García (el rector de Vallfogona) i Francesc Fontanella.

El Barroc és un moviment artístic que es desenvolupa a Europa des de finals del segle XVI i durant el segle XVII. És fruit d’una forta crisi espiritual, política i social europea. S'oposa a l’època anterior, el Renaixement, perquè els seus valors ja no són vàlids.
La bellesa clàssica deixa de ser suficient com a font de felicitat i l'optimisme dóna pas al desencís i a l'escepticisme. 

Característiques estètiques del Barroc:
  • Joc constant entre realitat i aparença, bellesa i lletjor, la veritat i la mentida.
  • Exageració que porta a la manca d'harmonia i al desequilibri. Art recarregat excessiu, ric, ampul·lós.
  • Recerca constant de l'efecte sorprenent.
  • Desengany i pessimisme.
  • Idea del món com un lloc on triomfen la vanitat, les falses aparences i l’engany.
  • L'Art esdevé una paròdia de la realitat, un plagi.
  • Art intel·lectualitzat contrastat amb la sàtira mordaç.
Els temes propis de l’art i la literatura del Barroc són:
  • La variabilitat de la fortuna
  • El món com un teatre 
  • La vida com un somni
  • La mort
  • El pas del temps i la fugacitat de la vida (tempus fugit)
  • Aprofita el temps (Carpe diem)
  • Visió desenganyada del món que deriva cap a actituds del tipus: frivolitat, pessimisme, desengany, misticisme, desesperació, cinisme, desencís, disconformitat individual...

El Barroc es va desenvolupar en un moment de crisi en totes les arts, des de la literatura fins a la música, passant per la pintura. El resultat va ser un art carregat, aparent, ple de figures retòriques, ple de contrastos que volen amagar una realitat ja sigui idealitzant-la o caricaturitzant-la.


El Barroc dins la literatura catalana
El corrent del Barroc afavoreix una sèrie d’autors que mostren unes mateixes influències castellanes (Garcilaso de la Vega, Calderón de la Barca, Luís de Góngora, Francisco de Quevedo, etc.) però que van actuar sense gaire relació els uns amb els altres.
A Catalunya, la producció es veurà molt condicionada pel ressò de l'èxit del barroc castellà, el segle d’or d’aquesta literatura. La influència dels principals temes i autors es va notar especialment en el vocabulari i la sintaxi de la poesia i el teatre.
Francesc Vicenç Garcia fou l'únic que aconseguí de formar una escola, el vallfogonisme, que l'imità en aquells aspectes més secundaris i que s'allargassà fins ben entrat el s. XIX.
Francesc Fontanella i el seu grup, tanmateix, van ser els primers que es proposaren, d'una manera conscient i organitzada, de crear una literatura nova segons els models europeus vigents.

La poesia barroca catalana
En la temàtica de la poesia barroca destaca l’actitud de desengany i frustració a causa de la crisi social; la mort, el plaer i la voluntat ascètica, la caricatura tragicoburlesca i el pessimisme polític. S’utilitzen els recursos de l’artificiositat, el contrast entre dos conceptes oposats, la deformació de la realitat, abundància de cultismes i castellanismes i l’ús de moltes figures retòriques. Busquen l’evasió a través de l’obra, cosa que implica l’artificiositat, el recargolament i el recarregament. Transforma la realitat a través de l’artifici i l’ornamentació per impressionar.

4. S. XVIII. Neoclassicisme i il·lustració. Característiques. Rafael Amat de Cortada conegut com el  baró de Maldà (Calaix de sastre)

El Neoclassicisme i la Il·lustració són dos moviments que van lligats l'un amb l'altre i van néixer a França al segle XVIII per l’ascens de la burgesia.
La Il·lustració és un moviment del pensament, és a dir, més aviat filosòfic. La Il·lustració es basa en:
  •          La ciència empírica (basada en l’experiència, en els fets, la pràctica)
  •          La raó
  •          La llibertat natural. Tots els humans neixen iguals i són lliures per naturalesa.

El Neoclassicisme és un moviment estètic que fa referència a l’art (pintura, escultura, arquitectura, literatura...). Els autors neoclàssics imiten els models grecs i llatins segons unes normes d'equilibri i d'unitat artística. Les seves característiques principals són:
  • Versemblança: fugir de la particularitat, fantasia i dels excessos i exageracions
  • Unitat d'estil: evitar contrastos i mescla de gèneres
  • Finalitat moralitzadora o pedagògica de l'art: l'art ha de contenir un ensenyament, alliçonar o exemplificar

Com podem deduir d'aquestes característiques tant la Il·lustració com el Neoclassicisme es contraposen a l'estètica i a les actituds del Barroc. Els il·lustrats proposen una total confiança en la metodologia empírica. El Neoclassicisme opta per l'equilibri i la serenor de l'art clàssic contra l'art recargolat i excessiu del Barroc.

La producció als Països Catalans durant el període Neoclàssic

Textos il·lustrats
La majoria de textos que podem qualificar d'il·lustrats s'escriuran en llatí o en espanyol, i seran obres de caràcter històric o tècnic. Algun autor a remarcar dels que s'expressen en llengua espanyola serà Antoni de Capmany qui malgrat el seu interès per Catalunya escriurà en castellà al considerar el català una llengua morta.

Rafel d'Amat i de Cortana, Baró de Maldà (Barcelona,1764-1819), serà un dels pocs escriptors que no abandonaran la llengua del país. El baró va escriure el Calaix de sastre.
Des de 1769 i fins a la mort de l’autor el 1819, durant cinquanta anys i amb una regularitat admirable, va escriure un diari que va anomenar Calaix de sastre. Volia copsar tot allò que succeïa al seu voltant i donar-ne notícia, de tal manera que quan va aparèixer el Diario de Barcelona (1792) hi va escriure que ara serien dos a fer diaris.
Amb les seves anotacions el Baró de Maldà va omplir milers de pàgines que varen integrar 71 volums manuscrits conservats. Es tracta d'un corpus d'una gran unitat, en el qual coexisteixen gèneres literaris diferents, redactat en un llenguatge col·loquial, fortament castellanitzant, de to popular. A través d'aquests textos es pot resseguir l'estat de la llengua, la cultura, la literatura, els costums i els esdeveniments del país, però sobretot de Barcelona, en aquells anys. És lleugerament racionalista però conservador i profundament marcat per la religió, com s'escau a la petita noblesa. És refinat, alhora que un xic vulgar. És elitista i alhora l'atreu profundament tot el que és popular.
El Baró de Maldà no va publicar mai el Calaix de Sastre ni ho pretenia, sinó que el va donar a conèixer fragmentàriament a través de lectures en les tertúlies barcelonines que freqüentava, o les que improvisava durant les seves estades fora de Barcelona. També en copià volums per fer-ne obsequi a coneguts i familiars. La Reial Acadèmia de Bones Lletres el nomenà Membre Numerari d'aquesta Institució l'any 1816.

Textos neoclàssics en llengua catalana
Al segle XVIII una forta presència de l'estètica del Barroc, que anirà difuminant-se progressivament.
Els textos neoclàssics catalans cal buscar-los als territoris que en aquest segle estan sota domini francès i anglès: la Catalunya Nord i l'illa de Menorca, respectivament. Cal no oblidar que França i Anglaterra són els dos estats més importants en aquell moment, tant políticament com cultural.
Menorca, que el segle XVIII anirà passant de mà en mà -estarà en diferents intervals de temps sota domini britànic, francès i espanyol-, els anys que formà part de l'imperi Britànic gaudeix de certa independència, ja que pels britànics l'illa només serà una base militar i naval.
És en aquests anys que es forma la Societat Maonesa de Cultura, que és una acadèmia típica de l'època neoclàssica on el català era oficial i obligatori. La gent de la Societat Maonesa farà un gran nombre de traduccions al català -Molière, Goldoni, Moratin...-, i alguns dels seus integrants faran obres pròpies de teatre culte, com és el cas de Joan Ramis i Ramis (Maó, 1746-1819) o d'Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841). Quant a la prosa, i al marge de la Societat Maonesa de Cultura, apareixen diverses cròniques i dietaris, un del mateix Joan Ramis. També es fan traduccions i textos de caire lingüístic. No hi trobem, però, obres narratives de ficció.
Enllaços
Francesc Fontanella
Francesc Fontanella

 http://www.xtec.cat/~evicioso/bcnes/malbad.htm
http://www.escriptors.cat/autors/barodemalda/pagina.php?id_text=4303











11 comentaris: